Tots per un #noupaís

 Adaptació del discurs pronunciat a l'acte amb Joan Tardà, el 29 de gener, al Centre de producció cultural i Juvenil Polidor a Sant Adrià de Besòs.

Avui és un dia marcat al meu calendari, avui fa 1 any la meva mare ens va deixar. Recordo que les últimes setmanes les va passar a un hospital i que per Reis la meva germana m’havia regalat un llibre “Victus” que llegia als viatges i també a estones a l’hospital. Un dels moments més emotius que recordo d’aquelles últimes setmanes va ser un moment en que jo engegat d’il·lusió pel moment nacional que víviem intentava esperonar la meva mare intentant explicar-li paral·lelismes entre el 1714 que em dibuixava el llibre de Sánchez Piñol i la realitat que jo palpava. I ella, que es sentia molt dèbil i potser albirava un futur molt curt, entre altres coses em va dir pràcticament entre llàgrimes que una de les coses que li feien molta pena era que marxaria sense haver pogut votar per la independència de Catalunya. I us explico tot això, no per entristir-vos ni per enrarir l’ambient sinó simplement per posar èmfasi en que la meva mare va ser castellanoparlant tota la vida, nascuda de mare catalana i pare castellano-manxec. Votant de partits constitucionalistes durant la Transició democràtica, ella va evolucionar paral·lelament a la societat catalana i des del 2003 a totes les comteses electorals va votar a ERC, confiada en que era el partit que li posaria més fàcil votar pel futur del país. Aquest nou país que ella imaginava lliure de corrupció, amb més benestar social i amb una vertadera igualtat d’oportunitats, de gènere i amb una llibertat i democràcia intocables.
Així mateix, com veieu, jo que sóc fill d’un andalús i d’una catalana amb pare d’origen espanyol també sóc independentista convençut. Estem davant d’un procès democràtic transversal i extés per tot el territori del principat. Som inaturables. Per això us animo a dues coses: una, a afegir un motiu més pel qual hem de votar i fer la consulta, perquè li debem a tots aquells que haguessin volgut votar però que no ens acompanyaran perquè ens han deixat abans d’arribar. I dos, a que trenqueu amb els tòpics sobre el catalanisme exclusiu, que ningú us faci dubtar per la llengua que parleu a casa (com us he dit sóc castellanoparlant a casa) ni tampoc pel vostre origen, no importa d’on vinguem sinó cap a on volem anar. Votar és democràcia, i en democràcia tothom tenim dret a dir la nostra, sense més.

Tenim a l’horitzó el 9 de novembre de 2014 com a data per poder, per primer cop a la història de Catalunya, poder decidir a les urnes el futur del nostre país. Aquest nou país que entre tots plegats volem construir. Construir aquest nou país forma part d’aquests reptes, il·lusions i esperances que representen el procés de transició nacional que vivim. I nosaltres estem il·lusionats, il·lusionats segurament amb molta més vehemència des de l’acord històric del 13 de desembre de 2013 de tots els partits favorables al dret a decidir que ha permès situar una data, 9 de novembre, si em permeteu una data amb una càrrega simbòlica important atenent que és el dia de la caiguda del Mur de Berlín i una pregunta en el nostre horitzó polític. 544x376 Normal 0 false false false EN-GB JA X-NONE

Una pregunta, que a molts en principi no ens va semblar l’adequada però que amb el temps s’ha demostrat que no només és adequada sinó que segurament és la millor pregunta possible. És una pregunta que segurament no se’ns havia acudit però que esdevé una manera de consulta altament inclusiva que dona la veu a qualsevol ciutadà de Catalunya integrant totes les sensibilitats que hi conviuen en aquest país. Aquesta ha permès incloure no només a la societat civil sobiranista (ANC, Súmate,...) i a la ciutadania, que ja ha demostrat en diferents mobilitzacions la seva implicació en el procés: la Via Catalana amb més de 2 milions de persones, la manifestació històrica del 2012 amb més d'1 milió de persones...a més ens amplia el ventall a forces sindicals, a les principals institucions en l’àmbit econòmic, social, cultural, cívic, esportiu. I això implica un teixit i un conglomerat de persones molt gruixut i així la nostra demanda agafa una robustitat i una dimensió molt major. Així, el fet que hi estem tots implicats, fa que tinguem la necessitat que això surti bé. 

Mai una llei o norma pot ser aturador de tota la voluntat d’un poble que es vol expressar en referèndum. Per tant, la pregunta que em faig és com pensen aturar la voluntat d’un poble per votar (recordem que les enquestes diuen que un 80 % vol consulta). Estareu d’acord amb mi, que la imatge d’un guàrdia civil o d’algun militar impedint que votem seria patètica i tindria conseqüències en la relació de l’Estat espanyol amb Europa i el món i segurament en la seva economia. Ens estarien regalant una victòria moral i un reconeixement internacional tàcit. Votarem si i ho farem tantes vegades com faci falta, perquè el projecte que tenim entre mans és la construcció d’un nou país. Penseu que el govern espanyol ja ens està regalant part del camí, ja que cada cop més està assimilant el concepte democràcia al concepte independència. Quan algú no et deixa parlar es que sovint amaga alguna cosa. En aquest cas, potser ens amaguen que la independència representa que les catalanes i els catalans poguem viure millor.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament